Classificació dels versos

Categoria: Estilística literària
Vist: 12080

Compensació entre versos

En la versificació, enllaç de la síl·laba inicial, sobrant en un vers, amb la síl·laba final del vers precedent. Cal que la síl·laba inicial sigui àtona o que comenci per vocal i sigui possible l'elisió o la sinalefa amb la vocal final del vers precedent.

  

Vers alexandrí  

El vers alexandrí o alexandrí és un vers d'art major de dicció greu i elevada, molt utilitzat per William Shakespeare, que dóna gran retoricitat a la composició poètica ja que és un vers complex. Com tots els versos d'art major no n'hi ha prou en disposar d'un nombre de síl·labes, sinó que cal una estructura interna del vers per tal de construir-lo. 

L'alexandrí té 12 síl·labes i el més habitual és que es reparteixin en dos hemistiquis de 6 síl·labes, i cada hemistiqui funciona com un vers, és a dir, que si el primer acaba en paraula plana o esdrúixola no es comptarà o comptaran la darrera o darreres síl·labes, com si fos un hexasíl·lab: 

« Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau.  »

—Bonaventura Carles Aribau, La pàtria   

« Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera.  »

—Miquel Costa i Llobera, Lo pi de Formentor   

També podem trobar alexandrins formats a través de tres hemistiquis de quatre síl·labes, cosa que li dóna un ritme molt sincopat. També hi ha alexandrins que no tenen cesura i que han d'accentuar obligatòriament la sisena síl·laba. Exemples d'aquests versos els trobariem en poemes de Josep Carner que fou un gran experimentador en els versos; amb tot, són els del primer tipus els que tenen més tradició. 

L'alexandrí equivalent en castellà o en italià té 14 síl·labes perquè aquestes llengües compten les síl·labes dels versos de manera diferent que el català o el francès, que en tenen 12. 

Va ser introduït a la literatura catalana al segle XVIII per Joan Ramis (Maó, 1746-1819). S'utilitza especialment per a poemes llargs o de caràcter narratiu. 

  

Vers adònic

Vers que consisteix en un dàctil i un espondeu o troqueu. És adònic l'últim vers de l'estrofa sàfica.

 

Vers agut

Vers que acaba en un mot agut

  

Vers alcaic

Dit del vers grec o llatí format per un espondeu, un iambe i dos dàctils; o bé per dos dàctils i dos troqueus.

  

Vers blanc

Dreceres ràpides: navegació, cerca

• El vers blanc és aquell que no té una rima regular. La seva mètrica es limita al ritme, el nombre de síllabes o un patró estròfic concret.

 • Els primers versos de la història eren tots blancs, ja que la rima no va aparèixer fins ben entrada l'Edat Mitjana (abans s'usava la combinació de sílabes llargues i breus o els peus). Les primeres rimes corresponen a les llengües romàniques.

 Posteriorment, el vers blanc va ser una prova de modernitat, en trencar amb el classicisme i les formes mètriques rígides. 

 

  

Vers bucòlic

Hexàmetre dactílic amb dièresi darrere el quart peu, usat sovint pels poetes bucòlics

 

Vers lliure

Vers no subjecte a rima. 

   

Vers quaternari

Vers de quatre síl·labes. És el vers més curt que, amb personalitat pròpia, hom ha usat en la poesia catalana. En forma d'apariats l'usà la poesia narrativa i didàctica. Hom el troba a les profecies de Turmeda, a l'obra de Joan Basset i a l'Espill de Jaume Roig. Perduda la tradició d'aquest vers a l'època de la decadència, reapareix modernament en alguns poemes de Guerau de Liost, de Josep Carner i d'altres. 

 

Vers sàfic

Vers de deu síl·labes que té la tercera, la vuitena, i l'última síl·labes tòniques i acaba en paraula plana.  El Vers sàfic és el vers que pren el seu nom de la poetessa de la Grècia antiga Safo de Lesbos (650 aC - 580 aC).

 

 

 

 

Font: http://www.enciclopedia.cat  Font: http://ca.wikipedia.org