La mètrica catalana

Categoria: Estilística literària
Vist: 4973

La mètrica catalana

El sistema de la mètrica catalana pertany al general de la romànica. Per a la mesura del vers hom segueix la manera francesa i occitana, llengües considerades oxítones: cal comptar, doncs, fins a la darrera síl·laba accentuada. El compte sil·làbic és condicionat per diversos fenòmens, la solució dels quals ha variat segons les èpoques. Així, la contracció sil·làbica a l'interior del mot o sinèresi no fou admesa per la poesia clàssica catalana, com tampoc no ho hauria d'ésser avui si hom respectava el sistema de diftongació de la llengua, i, en canvi, fou gradualment tolerada com a llicència a partir del s XVI; i els fenòmens produïts pel contacte de vocals pertanyents a mots distints dins el vers han estat resolts mitjançant l'hiat, l'elisió i la sinalefa, amb solucions que antigament exigien normes rigoroses, però que més tard s'anaren relaxant o foren transgredides progressivament. El vers és denominat segons el compte sil·làbic així establert, o bé segons altres criteris ocasionals. Els accents determinen el ritme del vers i el vers mateix, que mostra així la seva qualitat essencial. Cada vers autònom d'una certa extensió vol, per al ritme, almenys dos accents de vers: l'un, obligat, al capdavall, i l'altre, fluctuant, a les primeres síl·labes. Aquest darrer inicia el període rítmic, que, al seu torn, se subdivideix en petites clàusules. En relació amb la mesura del vers hi ha la cesura, si hi és requerida, i en relació amb el vers autònom i el curs dels versos dins les combinacions versificades la pausa mètrica. Els versos definits pels seus elements rítmics i mesurats per un nombre fix de síl·labes tenen forma regular i són anomenats isosil·làbics; són pràcticament els únics que ha conservat la història de la poesia culta. Però n'hi ha d'altres d'anisosil·làbics, és a dir, amètrics, irregulars, fluctuants, bé que complets des del punt de vista rítmic; característics de la mètrica hispànica, es troben a la catalana en manifestacions populars i en testimoniegen la primitiva existència les antigues preceptives sàvies pel fet de denunciar-los. Un altre element important és la rima, tot i que constitueix un fenomen marginal de la mètrica pròpiament dita i que cau en el terreny de la realització artística. La combinació mètrica — estrofa — és una organització rítmica i unitària que pot esdevenir autònoma, resultant de l'enllaç de diferents versos. Admet diverses i variades formes, que van des de la tirada elemental de versos i grups regulars a estrofes pròpiament dites, les quals s'estructuren en composicions d'estrofisme obert o en poemes de forma fixa. Els versos, les rimes i les combinacions i composicions o els poemes de la poesia catalana tenen orígens i procedències diverses —poesia llatina medieval i creació romànica general, o bé expansió occitana, francesa, italiana, etc—; moltes arrelaren al país; algunes poden ésser originals i d'altres són el fruit de tractaments nacionals. L'estudi de la mètrica catalana, doncs, és en funció de la història de la poesia. Hom podria assenyalar-hi les fases següents: la trobadoresca clàssica, fins a Cerverí de Girona; l'evolució del s XIV i la primeria del XV, amb l'influx de Cerverí i els trobadors de la gran època, molt més que de Tolosa, al marge de la gran repercussió de les Leyes d'amors, i els estímuls francesos i, tímids encara, els italians; la florida nacional del XV, amb el tractament autòcton d'aquests i altres estímuls, propis i forans, rebuts amb amplitud; l'elaboració renaixentista de formes sobretot italianes i l'intent d'adaptació de les clàssiques des de mitjan s XVI, per lectura directa i divulgació escolar, més que per mimetisme castellà; la propagació de les formes barroques castellanes, al XVII, amb una versió catalana extremosa d'aquelles al llarg del XVIII; els intents neoclàssics, inspirats en models francesos; el moviment romàntic, medievalitzant, popularista i alhora renovador, però força tributari de la mètrica castellana, de la qual no arribà a alliberar-se del tot la poesia de la Restauració; l'època modernista i antimodernista, amb tres fronts: nova aproximació als models clàssics —Costa i Llobera—, valoració del ritme latent en tota "paraula viva" —Maragall— i influència francesa dels parnassians i els simbolistes —Zanné, Alcover—; el Noucentisme i la seva descendència, valorant i treballant abundoses formes nacionals i forasteres, antigues i coetànies, i les clàssiques; les actituds d'avantguarda, el neosimbolisme, la poesia pura, el neopopularisme, etc; i, anys després de la guerra, la tendència al vers lliure i a l'antistrofisme, i darrerament, el retorn a formes isomètriques més o menys closes, bé que amb una certa llibertat quant a les combinacions mètriques.

 

 

Font: http://www.enciclopedia.cat