Rima
Terme de poètica que designa la total o parcial concordança de fonemes entre dos o més mots a partir de la darrera vocal accentuada, i especialment emprada per a obtenir terminacions iguals o semblants entre dos o més versos. Feminització de l'occità rim, significà tradicionalment vers i composició rimada. Limitada a l'accepció moderna té precedents en certs recursos de la poesia clàssica llatina i ja apareix en himnes cristians del s VIII i en les primeres manifestacions de la poesia romànica. Segons el grau de coincidència dels fonemes en els mots afectats, a partir de la darrera vocal accentuada, la rima pot ésser consonant, si aquesta coincidència és perfecta, i assonant, si només es produeix en les vocals; la coincidència ha d'ésser necessàriament fonètica, no pas gràfica. La consonància ha exigit l'aplicació de normes rígides, referides, per exemple, tant al vocalisme com al consonantisme, tant a la repetició indeguda de mots com a l'abús de rimes fàcils, particularment a l'època trobadoresca i a la clàssica de la poesia catalana, en què foren relativament poques les llicències permeses. L'assonància, conreada en gèneres d'origen popular i present en poemes cultes, especialment els narratius, com a efecte de descuits, no ha estat subjecta a regles tan estrictes. Pel que fa a la posició de l'accent en la rima, hom pot distingir entre rima oxítona, aguda o masculina, si recau a la darrera síl·laba del mot; paroxítona, plana o femenina, si a la penúltima; i proparoxítona o esdrúixola, si en l'antepenúltima. A la poesia catalana, la rima aguda predominà fins al Renaixement, època en què, per influx italià, competí amb la plana, que s'imposà en el barroc; des de la darreria del s XIX i d'acord amb models francesos, hom tendeix a alternar les dues rimes en l'estrofa i el poema; la rima esdrúixola, molt poc conreada, ho fou, artificiosament, sobretot durant el barroc. La posició normal de la rima és al final del vers, on adopta quatre tipus fonamentals de distribució: el continu, o successió monorima de més de dos versos, l'apariat, i, amb dues rimes, l'altern o encadenat (abab) i l'abraçat o croat (abba) . Pot esdevenir-se també a l'interior del vers o rima interna. Altres rimes són la rima lleonina, quan la interna concorda amb la final del vers; els rims empeutatz o multiplicatius, quan els hemistiquis van proveïts, a l'estrofa, d'una rima, independent de la final; i la que es produeix entre un mot final d'un vers i un mot situat a l'interior del vers següent, a voltes dita encadenada. Certes estructures poemàtiques s'ordenen mitjançant versos deliberadament mancats de rima, com els decasíl·labs estramps i els versos fènix, aquests amb mots-rima rics i difícils, dels poetes clàssics catalans; els versos blancs, de tècnica italiana, usats en sèries, regulars o no, de decasíl·labs, hexasíl·labs i quadrisíl·labs toscans, d'una sola classe o en combinació; i els versos lliures, d'origen francès molt més recent, caracteritzats per llur llibertat mètrica, per l'ús accidental de la rima, en especial l'assonant, i pel calc aproximat d'esquemes estròfics rimats preexistents o bé per la plena independència de tot model.
Rima assonant
La rima assonant és aquella en què a partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics dels versos.
Exemple (del poema Plorar de Gabriel Ferrater):
Si s'allunya i no et mira,
si t'és advers l'instant,
de plorar què en trauries?
Si et sent, neci, riurà.
Noteu que aquest exemple només rima en català oriental (Gabriel Ferrater era de Reus), en que es pronuncien igual la a de mira i la e de trauries.
Rima consonant
La rima consonant apareix quan la repetició de fonemes és total a partir de la darrera vocal tònica. Vegeu un exemple:
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Primera estrofa de Veles e vents, d'Ausiàs March.
Rima fàcil
La rima fàcil és un terme despectiu que s'aplica a la rima basada en terminacions gramaticals. Per exemple, és senzill en català fer rimar dos versos usant el mateix temps del verb, o adverbis en -ment. La sensació que provoquen en el lector és d'estranyesa. La rima fàcil és un recurs conscient de l'autor, per provocar un efecte d'atenció en el receptor, per manca d'una altra paraula que s'escaigui en el vers o per remarcar una acció o situació. És també pròpia de les composicions escolars. Rima falsa
La rima falsa és aquella que sembla per l'escrit que rimi però que no ho fa per la fonètica. En català acostumen a basar-se en la essa sonora i en el grau d'obertura de les vocals E i O. Així, dos versos poden semblar que rimin perquè gràficament la terminació és la mateixa però en pronunicar-ho, una vocal és oberta i l'altra tancada. Les rimes falses no són buscades per l'autor, es produeixen per un desconeixement del codi o a vegades per confusions dialectals.
Rima femenina
La rima femenina és aquella que els seus versos acaben en paraula plana o esdrúixola:
Exemples:
noia, ànima, mandolina, cítara, etc.
En algunes llengües en que la majoria de paraules són planes, com el castellà, és habitual que en una composició totes les rimes siguin femenines. En català, en canvi, és freqüent l'alternança entre versos amb rima femenina i rima masculina (acabats amb paraula aguda).
Rima interna
La rima interna és la que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.
Es tracta d'un culteranisme italianitzant molt propi dels segles XVI i XVII, on van predominar les fórmules líriques importades d'Itàlia. Encara que existeixen precedents: El problema de la rima interna en molts casos és d'identificació i d'intencionalitat de l'autor. Ha de quedar molt clar que la intenció de l'autor era rimar d'aquesta forma, perquè el fet que un o dos versos en un poema, i fins i tot en una estrofa, tinguin rimes internes - final d'un vers rimant amb una paraula d'altre vers- pot tractar-se només d'una negligència de l'autor no intencionat o, ni tan sols això, simplement que va compondre així l'estrofa i no li va donar més tornades.
Per exemple:
• Salvem esculls entre cants i reülls
• Són una rosa que els meus ulls han desclosa
Rima masculina
En la mètrica poètica catalana, rima masculina fa referència a les rimes en paraula aguda. Per extensió es coneixen com a versos masculins aquells que tenen una rima masculina.
Aquelles rimes que no són masculines son conegudes com a rimes femenines (rimes en paraules planes o esdrúixoles).
Exemple:
En ma terra del Vallès a tres turons fan una serra, b quatre pins, un bosc espès, a cinc quarteres massa terra. b Com el Vallès no hi res ! a
Pere Quart, Corrandes de l'exili En aquest exemple els versos "a" acaben en rima masculina, mentre que els versos "b" acaben en rima femenina.
Rima fàcil
La rima fàcil és un terme despectiu que s'aplica a la rima basada en terminacions gramaticals. Per exemple, és senzill en català fer rimar dos versos usant el mateix temps del verb, o adverbis en -ment. La sensació que provoquen en el lector és d'estranyesa. La rima fàcil és un recurs conscient de l'autor, per provocar un efecte d'atenció en el receptor, per manca d'una altra paraula que s'escaigui en el vers o per remarcar una acció o situació. És també pròpia de les composicions escolars.
Rima falsa
La rima falsa és aquella que sembla per l'escrit que rimi però que no ho fa per la fonètica. En català acostumen a basar-se en la essa sonora i en el grau d'obertura de les vocals E i O. Així, dos versos poden semblar que rimin perquè gràficament la terminació és la mateixa però en pronunicar-ho, una vocal és oberta i l'altra tancada. Les rimes falses no són buscades per l'autor, es produeixen per un desconeixement del codi o a vegades per confusions dialectals.
Font: http://www.enciclopedia.cat Font: http://ca.wikipedia.org
