Teodor Llorente Olivares fou un poeta nascut a València el 7 de gener de 1836 al si d'una família de juristes, escriptor en llengua valenciana i castellana i mort en la mateixa ciutat el 2 de juliol de 1911. És el poeta més important de la Renaixença valenciana.

Seguí la carrera d'advocat i exercí la professió durant un temps.

A la universitat valenciana va cursar els estudis de dret i filosofia i lletres. En un principi, pels anys de 1853 a 1857, va escriure poesies en castellà. Però, havent llegit El Gaiter del Llobregat de Rubio i Ors, va començar a compondre rimes en valencià. La visita que va fer a València Marià Aguiló acabà per guanyar-li a la causa valencianista i catalanista, fins al punt de convertir-se a la figura més preeminent de la Renaixença a terres valencianes. Al mateix temps conreava el periodisme en castellà. En 1861 dirigí el periòdic "La Opinión", que més tard es transformà en "Las Provincias" en 1866, del qual fou el director durant quaranta anys, quan el seu fill el substituí. Aquest diari està d'acord amb la ideologia conservadora del partit conservador, del qual Llorente fou dues vegades cap, diputat a corts i senador.

Quan Marià Aguiló fou bibliotecari de la Universitat de València, Llorente impulsà i presidí uns Jocs Florals en commemoració del quart centenari d’Ausiàs March, i guanyà un premi amb Víctor Balaguer. En una altra edició, guanyà un accèssit a la Flor Natural pel seu poema "vint-i-cinc anys". Llorente va contribuir junt amb Vicente W. Querol a la instauració dels jocs florals en els quals va obtenir el títol de "Mestre en Gai Saber".

La seva actitud correspon a la de la burgesia conservadora, i, més concretament, a la dels "ratpenatistes". A la seua estància en "Lo Rat Penat" tractà de restar importància a les institucions de la Renaixença de Mallorca i Catalunya, ja que rebutjaven la literatura progressista, republicana i anticlerical, com, per exemple, la de Constantí Llombart.

A conseqüència de la politització dels Jocs Florals, Llorente i els escriptors valencians no tingueren una gran presència, i es crearen els Jocs Florals de Lo Rat Penat, però no exerciren una gran influència sobre la festa homònima barcelonina, ja que es tancaren en la seua ideologia i per l'obertura al bilingüisme.

L'any 1906 participà en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En 1909 la ciutat de València va retre un magne homenatge popular al poeta que havia encertat a cantar en la seua llengua autèntica amb sincer i noble entusiasme les glòries passades i les belleses de la seua terra així com les gràcies senzilles de la seua vida tradicional i familiar.

L'any 1891 fou escolli diputat al Congrés dels Diputats, aconseguint la reelecció el 1893. Perdé la seva acta de diputat el 1986 però el 1899 la tornà a recuperar, abandonant aquest càrrec el 1901.

Teodor Llorente morí a València l'any 1911.
La seua obra en català es redueix a llibret de versos en 1844 , del qual es va publicar una segona edició augmentada en 1909 amb pròleg de Menéndez Pelayo. Llorente, tot i que escrigué poc, aconseguí imposar un concepte restrictiu de la cultura i literatura catalana, des del punt de vista dels gèneres, temes i procediments. Llorente recreà els costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians (paisatgisme sentimental).

Quant al tipus d'estrofa, solen predominar en la seua obra els quartets, en especial la Cobla (estrofes decasíl·labes amb una estructura versal de 4+6, estructura típica de la literatura medieval catalana).

Llistat de les seves principals obres segons la temàtica:

Primer poema conegut: Amor del poeta.
Premi als Jocs Florals: La nova era, Vint-i-cinc anys.
Utilització del valencià vulgar amb finalitats humorístiques: Cartes de soldat, Arròs amb fesols i naps.
Dedicat a Jacint Verdaguer per la publicació de “Canigó”: A mossèn Jacint Verdaguer.
Escenes de la vida quotidiana: La creu del poble, Plany de la teixidora, Missa d’Alba.
Expressió de l’emoció davant d’un paisatge i de l’horta valenciana: Vora el barranc dels Algadins, En la muntanya, Els teuladins.
Símbol de valencianitat: La barraca, una de les seues poesies més famoses.
Última etapa de Teodor Llorente, aborda l’absència o presència d’amor: Cançoneta amorosa, Viatge nupcial, Íntima.
Recopilacions de poesia: Llibret de versos, Nou llibret de versos (per a Lo Rat Penat).
Llorente va ser també un bon traductor al castellà de Lord Byron, Goethe, Schiller, Ullhand , Heine, etc.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Teodor_Llorente_Olivares

Poeta, periodista i polític.

Teodor Llorente i Olivares - Fototeca.cat


Fill de Felicíssim Llorente i Ferrando, advocat i regidor de València. Llicenciat en dret (1858), Josep Campo i Pérez li encarregà la direcció del seu diari "La Opinión", que, adquirit per Llorente (1866), es transformà en "Las Provincias", que ell dirigí, pràcticament fins el 1904 i oficialment fins a la seva mort. Al diari redactà nombrosos articles de política espanyola i comentaris sobre història, literatura i art. Conservador, fou diputat a corts (1891, 1899), senador elegit (1896) i dues vegades cap del partit a la província de València. Fou un dels suports principals de l'escissió de Francisco Silvela contra Cánovas. El 1903 abandonà la política. Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou president (1880) i mantenidor (1866) dels Jocs Florals de Barcelona i mantenidor dels de València (1905), en què guanyà la flor natural (1879, 1887, 1907). Membre fundador de Lo Rat Penat (1878) i president de l'entitat (1879-80), en la qual influí fortament. Contrari a la politització del catalanisme, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, bé que fou conscient del fracàs —fins i tot en el pla cultural— de la seva posició regionalista. En celebrar-se l'Assemblea Regionalista Valenciana (1907), refusà la presidència honorària. La seva poesia en castellà seguí esquemes romàntics. N'aplegà una part (1854-66) a Versos de la juventud (1970). En català —que gairebé sempre anomenà llemosí—, seguí els tòpics jocfloralescs, excepte en alguns poemes popularistes (amb poemes de motiu rural), entre els quals hi ha els més reeixits de la seva producció, gràcies, en bona part, a la seva habilitat en l'ús del llenguatge, aspecte que, en la major part dels poetes valencians (llorentinistes mimètics) coetanis, fallava. Ha tingut alguns epígons. Mantingué una abundant correspondència amb escriptors i polítics catalans i estrangers, part de la qual fou aplegada a l'Epistolari Llorente (1928-36), anotat pel seu fill, Teodor Llorente i Falcó. Fou autor d'una important guia del País Valencià —Valencia (1887-1903)—, per a la qual disposà d'aportacions dels erudits valencians de l'època (Sanchis i Sivera, Chabàs, Serrano i Morales, Martínez i Aloy), amb els quals mantenia una tertúlia literària. Fou cronista de València (1890-1911). Rebé diversos homenatges; se'n destaca la coronació com a poeta de València, durant l'Exposició Regional del 1909, acte que ell convertí en un homenatge a l'exèrcit espanyol que combatia a Melilla. En volum, la seva producció poètica catalana aparegué a Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1896), Nou llibret de versos (1902) i Llibrets de versos (1914), que apareixen complets a Poesies valencianes (1936), edició commemorativa del seu naixement. L'Avenç edità unes Poesies triades (1906), i Carles Salvador preparà una Antologia poètica (1958). Dirigí la tria de Poetes valencians contemporanis (1908). En castellà féu versions de poesia: Poesías selectas, de V.Hugo (1860), El corsario, de Byron (1863), Zaira, de Voltaire (1868), Leyendas de oro (1875), Amorosas (1876), Fausto, de Goethe (1882), Poesías de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906), entre altres obres.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0038041