Jaume Munar Ribot, un altre felanitxer de pro, l'autor de La pietat del pensar, irromp així, de manera contundent, en la literatura o l'escriptura dels Països Catalans, no sols en la del regne de Cavorques. I no deixa de ser curiós que, d'una parenta rica tan basada en el qüestionar més inqüestionable com la d'aquest recull, el que m'hagi impressionat primer hagi estat la qualitat del seu llenguatge, un llenguatge que -estudiant el seu personador o proferidor a la UIB a la Facultat de Filosofia i Lletres- procedeix molt més del Departament de Filosofia que no del Departament o Departaments de Lletres. Perquè una tesi que ens confirma l'extraordinari discurs de Jaume Munar és que, per molt que la relació entre significants i significats no tengui res de natural, tanmateix no hi ha déu que pugui dividir-la. Podem passar d'una llengua a una altra però, en definitiva, no podem prescindir d'algun llenguatge per a poder pensar. Sí, com subratlla l'amic Lluís Servera en el seu pròleg: «La força del poemari rau en la capacitat de l'autor de combinar el broll indagatori de la poesia filosòfica amb l'alè emotiu d'uns mots trescats i espigolats entre els paisatges més vaivers de la parla illenca».

Certament, m'han cridat l'atenció molts dels verbs vitencs emprats, com adollar, ratejar, abasardar-se, embassar, llagotejar, esclerosar, esfreixurar, bleixar, trespolejar, esbrellar, ginjolar, acorar, revessegar... També molts dels qualificatius, derivats de verbs, com mesellat, esbrecat, balmat, llavorat, respotejador, eixalat, sedec, ocellat, foraviat, revessegat, esmorrellat... I podríem continuar o seguir amb els substantius, per descomptat, com agresa, defluència, quissonada, foraviler, paparró, cornaló, jóc, vinagrella, etc., etc. Tot un aprofitament molt eficaç d'un material que tenim a l'abast però que no usam gaire, si gens.

El poeta, «foranament humà, / silvestrement sociable», comença el llibre presentant-nos, en el seu Manifest estètic, una manera molt personal d'escriure o d'aixecar la veu, manera que sens dubte resultarà un repte per a tot lector: «Tenc la murada alta, / no perquè l'embat no m'entri, / sinó perquè la mar no em vessi». Tanmateix, aquest pronunciament tan esquerp, al poema Demiürgia, d'alguna manera resulta matisat per dos versos finals que tenen tot un altre caire: «Teniu pietat, tot el que som / té el cubicatge exacte d'una tomba».

Lluís Servera assenyala ben encertadament: «Podríem cavil·lar primaveres senceres sobre l'expressió 'foraviler del món' (el poema dedicat a Hesíode comença justament: «El poeta és el foraviler del món»). Servidor, no vull torbar-me més a consignar, clar i català, que ens trobam davant una obra de tal gruix que -tant si ens plau com si no ens plau- ens caldran anys i panys per a llegir-la adequadament. Tenint ben present, altrament, que La pietat del pensar, com tot text de semblant pes específic, no admetrà mai cap lectura única. Al cap i a la fi, cada lector haurà d'efectuar la seva pròpia lectura (o més exactament: les seves pròpies lectures). De més a més, el discurs de Jaume Munar no és exactament unívoc. Si al poema Art ens commina: «Llevem el paparró / a les nostres paquidèrmiques / individualitats / fetes atraccions de circ!», també és capaç d'entimar-nos: «L'ésser / és el que resisteix, / el que es resisteix / a ser perfecte». O encara: «En la meva Alteració definitiva, / quan el món prescindeixi de mi, / seguiré essent: / seré una garba d'ossos / dins un silenci de llenya». Les servituds de la condició humana no estan renyides amb un cert orgull.
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemessolts3/munar,jaume.html