En literatura, la poesia és l'art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques. En aquest sentit, que és el més tradicional i el més difós, la poesia es contraposa a la prosa i s'identifica amb l'art de compondre versos. Però, atès que l'estètica moderna considera que l'expressió mètrica no és absolutament indispensable per a la creació de la poesia, resta plantejat el problema de quina és o podria ésser la definició ideal que abracés el conjunt de tots els factors necessaris en la constitució de l'activitat poètica. Hom podria dir que la poesia és aquell producte humà que expressa conceptes elevats i nobles, la intensitat d'uns sentiments, la força de les paraules i, sobretot, que té la capacitat de commoure, de parlar a l'ànim i d'exaltar la fantasia. Amb tot, aquesta nova definició, més extensa i també més orientadora que l'anterior, no arriba a establir, en molts casos, la condició ontològica, essencial, de l'obra d'art poètica, perquè, al llarg de la història literària, molts altres factors han contribuït a la creació poètica; per exemple, caldria esmentar la importància dels signes gràfics, dels ideogrames, o de les imatges en la poesia oriental i també en la tradició occidental (des dels cal·ligrames de l'Antologia Palatina a Cummings, Holz i Apollinaire, a través de tota la història de la literatura europea). Cal assenyalar també que l'estètica moderna no admet la distinció tradicional entre poesia i prosa, com dues formes literàries materialment diferents: l'una, expressió rítmica i, per tant, mètrica, en versos, mesurable i sotmesa a regles musicals; l'altra, absolutament mancada de regles  . Així mateix, partint de l'antiga tripartició de la poesia en èpica, lírica i dramàtica, hom ha pogut demostrar que l'essència de la poesia es troba en la lírica  , la qual es troba també en el fons de l'epos i del drama. Això equival a dir que l'essència comuna a les tres formes poètiques és la subjectivitat, i, en particular, la subjectivitat de cada poeta que sap infondre al seu món, amb commoció i energia, les vibracions del seu ànim. A partir, doncs, d'aquest concepte d'universalitat de la poesia, resulta òbvia la confirmació que deriva del teorema del caràcter purament formal de la poesia, l'ésser poètic de la qual, segons l'estètica moderna, no consisteix en la matèria abstracta i indiferent, sinó en la forma que investeix la matèria a través de l'elaboració poètica, que és, en realitat, una veritable i pròpia activitat creadora, que no pressuposa res i crea el seu món.

Font: http://www.enciclopedia.cat